AVANTGUARDES (1909-1940)


Els moviments d’avantguarda van ser alhora moviments socials i creadors d’una nova teoria de l’art: l’antiart. S’iniciaren l’any 1909 i foren liquidats el 1940 arran de la invasió nazi de París, que en dispersà els grups principals. Aquests moviments es manifestaren cronològicament en dos períodes: el primer període (futurisme, cubisme i dadaisme) durà aproximadament des de 1909 fins a 1929, any de la crisi monetària a la borsa de Nova York. Es produïren les manifestacions més lúdiques, imaginatives, subversives i rupturistes de les avantguardes. I el segon període, (exclusivament surrealista) arribà fins al 1940 i va estar marcat per la invasió nazi de París. Aquesta etapa es caracteritzà per la intel·lectualització de les avantguardes i, sobretot, pel compromís social i polític, que dugué alguns dels surrealistes més destacats a militar activament en el Partit Comunista.
En el següent enllaç podeu llegir els manifestos avantguardistes.

Els autors avantguardistes més importats en la literatura catalana foren Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) i J. V. Foix (1893-1987).


Un enemic del Poble fou la revista que dirigí Salvat-Papasseit, amb col·laboracions de Joaquim Torres-Garcia i Josep Maria de Sucre. Arc-voltaic és una revista que aparegué a Barcelona i de la qual sortí només un número publicat al febrer del 1918. També fou dirigida per Papasseit que comptava com a col·laboradors amb E. Eroles, J. Torres-Garcia, J. Folguera, etc., amb il·lustracions de Barradas. Era una publicació sobre literatura i art que responia al corrent avantguardista de l'època. La coberta de l'únic número que aparegué fou il·lustrada per Joan Miró.

Foix treballà en la difusió de les Avantguardes mitjançant la col·laboració en publicacions com La Revista, Trossos —que dirigirà—, La Cònsola, L'Amic de les Arts, i finalment com a director de la secció literària de La Publicitat, on col·labora des de 1923 fins 1936.

MÚSICA I POETES: JOSEP CARNER I LA POESIA NOUCENTISTA

Per treballar algun dels poemes més representatius del recull Els fruits saborosos de Josep Carner aneu aquí. Trieu un dels poemes i digueu-ne el tema tenint en compte el fruit escollit i l'etapa de la vida a què es refereix. (Als diferents enllaços del web trobareu molta informació sobre l'autor i l'etapa noucentista, no dubteu que us pot ajudar). Deixeu les respostes al bloc.

A continuació, us deixo un clip d'un poema de Carner musicat per Túrnez i Sesé. Digueu també quina visió es dóna de la natura en aquest text.

LA LITERATURA MODERNISTA


Convençuts d'haver rebut una herència cultural morta i de viure en plena decadència social i cultural —un "viure del passat", tal com ho definirà Jaume Brossa—, els modernistes proposen, com a terapèutica, l'impuls modernitzador, l'obertura indiscriminada a tot el que sigui "modern". Jaume Brossa definiria a partir dels postulats següents:

1. El desig de demostrar que la literatura catalana podia arrenglerar-se amb la més moderna avantguarda intel·lectual europea. Una voluntat decidida, doncs, d'arraconar la Renaixença.

2. La voluntat d'acostar-se a la més pura actualitat europea.

3. La voluntat de posar-se al dia i d'aconseguir una cultura amb llengua pròpia però amb esperit cosmopolita.

Europa és el nou horitzó cultural dels joves intel·lectuals modernistes. "Posar-se al dia" i "acostar-se a Europa" són els impulsos que mouen aquesta nova generació, expressió de l'actitud que caracteritzarà la primera etapa del moviment (1892-1900), una etapa de formació, de preparació, durant la qual els modernistes buscaran els seus models lluny de l'univers tancat i resclosit que els oferia la pròpia tradició cultural i donaran a conèixer aquelles "formes noves" que, segons ells, han de ser les representatives de l'"època nova" que ells protagonitzen.


Maragall va introduir a Catalunya tota la cultura alemanya: Goethe, Novalis, Wagner... i sobretot Nietzsche.

Maragall encomana a la seva generació l'entusiasme per Nietzsche, aquell crític despietat del passat i intempestiu profeta del futur.

La perspectiva europea es va eixamplant: Maeterlinck, Ibsen, Ruskin, Mallarmé, D.G. Rossetti, D'Annunzio, Shelley, Heine... Els escriptors joves d'aleshores buscaven mestres on fos.

La majoria dels models que els modernistes proposen (romàntics autèntics redescoberts, simbolistes, prerafaelites) tenen un tret en comú: tots coincideixen en el rebuig de la seva societat perquè entenen que ha quedat desproveïda dels seus trets d'identitat i plantegen, com a resposta més usual, el replegament en un mateix i la creació de "paradisos artificials" que suplantin la realitat. En el marc del modernisme el "replegament en un mateix" durà els modernistes esteticistes a la concepció de l'artista com a ésser superior i privilegiat; els "paradisos artificials" seran l'art.

Els modernistes se sentiran molt propers als ideals de la Pre-Raphaelite Brotherhood (Germandat Prerafaelita, 1848) i faran seu el lema "Art for art sake" ("l'art per l'art"). Aquí, la industrialització va arribar més tard que a Anglaterra, i és ara que els modernistes troben el món que van trobar, en el seu moment, els prerafaelites. I ara, també, com ells, pretenen imposar la seva oposició artística a l'art de la industrialització. Els prerafaelites havien descobert primer que la burgesia havia industrialitzat l'art i que l'havia integrat al seu engranatge consumista. L'art havia passat a tenir un valor decoratiu, intranscendent, que satisfeia les necessitats d'ostentació burgeses. Havien descobert, també, que el treball industrial embruteix, i degrada l'home, el qual, situat en un medi urbà massificat, s'anorrea i acaba oblidant els seus orígens. Proposen de recuperar l'home individual, natural, conscient del seu passat; només d'aquesta manera podrà tornar a ser creatiu. Per això abandonen la ciutat, es traslladen al camp per poder dedicar-se plenament al treball artístic.

Aquesta actitud és exactament la que expressa Rusiñol en un dels seus discursos més coneguts, el que correspon a la inauguració de la Tercera Festa Modernista (Sitges, 1894).


Sota la influència, sobretot, de Les fleurs du mal de Baudelaire, els poetes reivindiquen una nova concepció de l'art i de la literatura. El que s'imposa és la recreació d'un món intuït, imaginat, suggerit, evocat... Sota el nom de "simbolisme", aquest nou postulat rebutja el positivisme i el pretès cientifisme naturalista.

Rusiñol, per exemple i sobretot, respon al tipus de "dandi", de "bohemi" la vida del qual només es justifica artísticament. Rusiñol esdevindrà el protagonista indiscutible i l'ànima motriu de les festes modernistes de Sitges, concebudes amb la finalitat d'aplegar totes les iniciatives disperses en la tasca comuna de modernitzar la societat catalana.

Rusiñol converteix el seu Cau Ferrat sitgetà en un refugi d'art. Al seu voltant s'apleguen, a cada festa, les més diverses manifestacions artístiques, precedides, cada vegada, per un discurs inaugural del mateix Rusiñol, que constitueix sempre una declaració de principis modernistes.

Maragall veia en tot això una reminiscència de la passió romàntica, que, reprimida i latent sota l'onada de realisme/naturalisme, reapareixia ara amb el nom de modernisme. No és estrany, doncs, que associï al modernisme les mateixes coordenades bàsiques que havien definit el moviment romàntic: desfici individualista, desig de sinceritat, insatisfacció subversiva i elegíaca, imaginació visionària...

Amb el modernisme, a més, ens trobem davant d'un fenomen social important: la burgesia produeix la seva primera generació d'artistes, un part difícil i traumàtic que produeix la mateixa reacció que s'havia donat en les primeres generacions d'intel·lectuals burgesos de les societats industrials europees. Aquesta nova generació afirmarà la seva vocació en oposició a la pròpia classe. Ara, ser artista és ser professional, no en el sentit de viure de l'art sinó en el de viure per l'art. La situació d'aquests burgesos que van canviar el taulell familiar per la ploma o el pinzell la retrata magistralment Rusiñol a L'auca del senyor Esteve.

Fins a un cert punt, el sol fet d'escollir l'art o la literatura i no el comerç o la indústria, que constituïen, a més de l'ofici, l'orgull d'aquelles famílies, els revoltava contra la pròpia classe. L'art és, per a ells, passió i rebel·lió. Aquesta és una característica fonamental del moviment modernista. L'artista adopta una actitud de rebuig envers la burgesia i comença a concebre l'art com una activitat superior a les altres activitats humanes i, en conseqüència, a concebre l'artista com un ésser superior.

La fi de segle fou, aquí, com a tot Europa: escriptors i artistes exhibeixen un odi aïrat i càustic contra el burgès "materialista"; gent d'extracció burgesa es revolta contra la seva pròpia classe amb un gest que, sovint, és pur esnobisme. Els modernistes participen de l'actitud generalitzada a tot Europa que reacciona contra el progrés científic i tècnic, que manifesta una crisi de confiança envers els avantatges de la societat industrial, que veu com a destructora de tots els valors naturals i espirituals.

Amb el temps, els modernistes, desenganyats els uns de la capacitat de l'artista per a transformar la societat i fracassats, els altres, en un intent de construir una cultura i un art moderns sense comptar amb l'ajut de les classes dirigents, van moderar sensiblement les seves actituds agressives i van començar un nou període en el qual els objectius del moviment es van concretar i aclarir.

En el moment que sembla que els objectius modernistes comencen a assolir-se, apareix un nou grup d'intel·lectuals joves, contemporanis dels modernistes, que plantegen una nova alternativa.

Els nous "joves", els noucentistes, irrompen amb força en el panorama cultural català a partir del 1906. Havien après la lliçó més positiva del modernisme: la voluntat d'una cultura catalana normal, a l'altura europea. Ells pretendran imposar més rigor intel·lectual i uns instruments més eficaços per aconseguir-ho, i serà lògic que vulguin superar allò que el modernisme té d'anarquia, de dispersió.

La irrupció del grup noucentista precipità gradualment la fi del modernisme, que acostuma a situar-se al 1911, coincidint amb el triomf de la Lliga Regionalista, amb la qual els noucentistes estaven plenament identificats. D'aquí que els modernistes els veiessin com una gent que havia venut els seus interessos professionals a un sistema.

BIBLIOGRAFIA

ACTIVITATS

1) Fes un esquema sintètic d'aquest article.

2) Escriu un breu article (no més de quinze línies) sobre la vida, obra i importància de Joan Maragall. Assenyala-hi el paper que va tenir en la gènesi del Modernisme.

3) Per què Nietzsche és un filòsof especialment influent per als modernistes?

4) Per què rebutjaven els modernistes la societat industrial que els va tocar de viure?

5) Escriu un breu article (no més de quinze línies) sobre la vida, l'obra i la significació de Santiago Rusiñol dins el moviment modernista.

6) Cerca informació sobre les Festes modernistes de Sitges, organitzades per Santiago Rusiñol.

ESTUDI D'ALLÒ QUE TAL VEGADA S'ESDEVINGUÉ

Joan Oliver

INTRODUCCIÓ A LA VIDA I OBRA DE JOAN OLIVER


Quatre coses sobre l'autor abans de preparar l'estudi de l'obra.

(Del pròleg de Pilar Puimedon a Allò que tal vegada s'esdevingué, Ed. Proa, Barcelona, 2008.)

Neix a Sabadell, el 29 de novembre de 1899. Era el quart fill d'una família de l'alta burgesia de la ciutat. Cursà la carrera de dret, però el seu interès per les lletres el portà ben aviat a col·laborar al Diari de Sabadell.

Les seves primeres incursions literàries ja deixen veure un Joan Oliver crític amb la moral i els costums de la classe burgesa, classe a la qual curiosament pertanyia.

Al llarg dels anys 20 i 30 publica narracions, estrena obres de teatre i se submergeix també en la creació poètica amb el pseudònim de Pere Quart. Es manté molt actiu fins i tot un cop esclatada la Guerra Civil, quan publica precisament l'obra que ens ocuparà: Allò que tal vegada s'esdevingué.
El resultat de la Guerra Civil l'obligà a exiliar-se a Santiago de Xile. L'any 1948 torna de l'exili i és empresonat dos mesos i mig. Oliver es troba amb una societat desfeta, sense llibertats i amb un món ultraconservador, presidit per tot allò que ell havia rebutjat.

EL TEATRE DE JOAN OLIVER
El teatre català contemporani es veu greument afectat per la Guerra Civil i la postguerra: la prohibició de representar en català i la censura ho posen molt difícil als autors i al públic, lògicament. Però, ja que no pot dur a terme una activitat normal, Joan Oliver s'esforça a traduir al català obres de dramaturgs clàssics com Molière, Shaw, Beckett, Brecht, Txèkhov, etc.

La primera etapa de la producció teatral d'Oliver és la que ara ens interessa i va de l'any 1928 al 36 (any de la Guerra). Les seves obres es classifiquen dins la "comèdia burgesa" (obres perfectament estructurades en plantejament, nus i desenllaç) i tenen un to crític envers la societat. Els personatges són esquemàtics, estereotips negatius de tot allò que l'autor vol criticar. La crítica, la ironia, la paròdia són les seves principals armes.

Pel que fa al llenguatge, Oliver tria un registre col·loquial i un to familiar però sempre correcte, amb estructures sintàctiques conversacionals, per tal de conferir el major realisme i força als seus personatges.

BIBLIOGRAFIA GENERAL:
Enric BOU, "Joan Oliver, Pere Quart", dins Història de la literatura catalana. Barcelona, Ariel, vol. 10, pàgs. 287-301.

A. CARBONELL i M. CASSANYES, Llengua i literatura, Mirada 1, ed. Teide, 2008,pàgs. 279-280.

MATERIAL D'INTERÈS:
Joan Oliver
La Bíblia (Gènesi)
Bloc de literaura

LA LITERATURA AL SEGLE XX

BLADE RUNNER (1982) -DEL CINEMA A LA LITERATURA: LA VISIÓ D'UN FUTUR INCERT

Els androides somien xais elèctrics?,de Philip K. Dick és la novel·la que inspirà la magnífica pel·lícula Blade Runner. Tot i que podem inscriure-la dins el gènere la la ciència-ficció, ens anuncia totes les contradiccions en què viu immersa la societat contemporània: la colonització de nous móns, les implicacions morals de la manipulació genètica, l'amenaça de l'home contra si mateix...
Sense deixar de banda aspectes com la por, la incertesa, la recerca de la identitat, les ànsies d'immortalitat que han estat temes recorrents en la literatura, l'art i el món del pensament.
La pel·lícula també reflecteix,en molts dels seus aspectes, la literatura de postguerra i el pessimisme que ha marcat bona part dels escriptors del segle XX.



A Blade Runner la tecnologia es capaç de crear els perfectes substituts de l'home en tasques d'alt risc. El problema sorgeix quan aquestes màquines són conscients de la seva existència i comencen a sentir emocions humanes. Adquireixen, per tant, llibertat de pensament que les converteix en "éssers vius" per uns i en defectes de fabricació per altres.

ACTIVITATS:- Després de veure el vídeo, llegeix amb atenció el fragment de la novel·la de P.K. Dick del llibre de text, pàg. 204 i respon:

1. Quina societat es descriu? Comenta-ho relacionat el text i les imatges del film.
2. Quin paper tenen els androides en la situació creada a la postguerra? Per què hi ha milers d'individus que, tot i les dificultats, decideixen quedar-se a la terra?
3. Comenta les darreres paraules de l'androide("replicant")al vídeo. Què et sembla que vol dir quan diu:"tots aquells moments es perdran en el temps, com llàgrimes en la pluja"?

TALLER DE CREACIÓ
-Escriviu un text argumentatiu comentant algunes de les contradiccions de la nostra societat moderna (la solitud i la incomunicació a l'era digital, l'esgotament dels recursos naturals i la seva gestió, la manipulació genètica i les implicacions ètiques...)